Les arrels de les ADF:

Les Agrupacions de Defensa Forestal neixen a partir de petits grups de persones formades per la pagesia, ramaderia i propietaris forestals per defensar-se de les flames. Aquests petits grups que sorgeixen a diferents punts del territori, i de manera esporàdica, utilitzant els seus propis recursos per tal de protegir les seves propietats dels incendis.

En l’any 1986 és un any que es cremen unes 65.000 ha a Catalunya, i entre d’altres destaquem l’incendi forestal de Montserrat. El context és d’un territori en que aquelles activitats vinculades al sector primari s’han abandonat en el període de 10 a 30 anys anteriors. Això fa que no només tinguem un paisatge continu sinó que comencem a acumular grans quantitats de biomassa proporcionant incendis més intensos i facilitant crear focus secundaris puntuals, podent així ser més ràpids, i amb capacitat de superar aquells eixos lineals presents en el terreny com camins o corriols, i que fins abans els incendis s’hi aturaven.

Des del govern de la Generalitat es fa un pas endavant per tal de fer front als incendis forestals en la prevenció d’incendis a partir de la Llei Forestal de l’any 1986. Es crea el programa Foc Verd, i entre d’altres es regulen i doten de material els diferents escamots de lluita contra el foc sorgint així les ADF. Està integrat per la propietat forestal i a la pagesia com a finalitat d’autodefensa.

L’any 1994 es caracteritza en ser un dels anys més fatídics a tot el llevant. A Catalunya abans de l’estiu ja tenim incendis destacats amb milers d’hectàrees, com la Serra de Llaberia o el Massís del Garraf; i durant els mesos d’estiu per exemple els incendis del Bages-Berguedà, Gualba, Sant Miquel del Fai, Nonasp, Collbató, Torreblanca o la Serra de Llaberia entre molts d’altres.

Tant la simultaneïtat d’incendis, la gran quantitat d’ignicions, com una situació meteorològica adversa pel moment (temperatures entre 42-43°C) [1], és l’argumentari del moment per explicar el complex escenari viscut. El fet d’haver-hi hagut incendis forestals arreu de la geografia catalana es creen moltes de les actuals Agrupacions de Defensa Forestal per tal de poder fer front a possibles futurs nous incendis.

El següent any rellevant en incendis forestals a Catalunya passa per l’any 1998 amb l’incendi que va afectar en l’incendi del Bages i el Solsonès. És un punt d’inflexió ja que es tot i tenir un gran nombre de recursos d’extinció, un únic incendi és capaç de cremar més de 27.000 ha i afectant les comarques del Bages, Solsonès, Berguedà i La Segarra. El comportament d’aquest incendi posa en escac a tot el sistema d’extinció ja que parlem de focs de capçades degut a la continuïtat vertical dels boscos fruit de la no gestió, així com presència de llançament de focus secundaris massius, a gran distància, suposant així grans velocitats de propagació. Mesos desprès, des de la Generalitat s’aposta per a dotar d’un nou enfoc als incendis forestals, i es crea el GRAF. Aquest nou equip especialitzat dins de Bombers de la Generalitat, aporta coneixement en l’anàlisi dels incendis forestals, tant en la predicció d’escenaris adversos com en comportament i fer front als incendis. Així mateix s’incorporen noves eines en l’extinció com la maquinaria pesada, les eines manuals i el foc tècnic. Per altra banda, des del Servei de Prevenció d’Incendis, es comença a predir el risc d’incendi forestal associat a situacions sinòptiques i enfocades a Grans Incendis Forestals.

La evolució del comportament dels incendis forestals des dels anys ’60 continuen augmentant a major intensitat i velocitat de propagació, i superant aquelles diferents expectatives marcades. I aquella inèrcia desprès dels 2000 no s’atura, sinó que s’hi afegeixen altres factors, com per exemple implicant urbanitzacions en un primer moment Mont-Roig del Camp 2007, i posteriorment superant-les; i implicant zones urbanes com l’incendi de La Jonquera 2012 [2].

Els incendis forestals no només han evolucionat a Catalunya, sinó que ho han fet a escala global. Els fenòmens d’incendis convectius amb processos associats a tempestes de foc, varen iniciar-se en l’any 2017 a Xile (Las Màquinas) i a Portugal (Pedrograo Grande) en latituds que mai s’havien registrat; sent els primers incendis de 6a generació, amb la formació de PyroCu i PyroCb. A Catalunya ja n’hem tingut els primers fenòmens associats (Santa Coloma de Queralt 2021), i no només a grans incendis forestals, sinó també a incendis més petits es varen poder observar algunes dinàmiques similars ja en el mateix any com Balaguer, Argentona, Sant Esteve Sesrovires, Castellví de Rosanes i Llançà [3].

Així mateix, situacions com l’episodi de simultaneïtat com la viscuda en el juny de l’any 2022, associat amb fenòmens de PyroCu i PyroCb va posar en escac el sistema d’extinció de Catalunya2. En aquests incendis, i en que els integrants de les ADF hi jugaren un important paper, fou degut a la seva presència al territori; amb eines diferents a les que disposen els recursos d’extinció i que es tenen en el territori per a les seves activitats pròpies com arades o grades, sent complements dels tractors; i la coneixença del terreny podent així anticipar-se a situacions futures i contribuir de manera activa a Bombers de la Generalitat [4].

Els reptes del nostre paisatge:

Els reptes del nostre paisatge: L’evolució del paisatge del conjunt del nostre país, no és pas diferent del que esdevé en el conjunt d’Europa, i és que la superfície forestal ha augmentat fruit de l’abandonament progressiu de les diferents activitats vinculades amb el treball de la terra. Això provoca que tinguem unes grans masses forestals contínues, amb gran quantitat de biomassa, i amb estructures vulnerables, tant per la pèrdua de la pràctica de la ramaderia extensiva o de les pràctiques associades a la silvicultura; o de la capacitat de colonitzar espais agrícoles en desús sorgint masses forestals molt joves [5].

El canvi climàtic és un agreujant que proporciona diferents condicionants negatius pel que fa a incendis forestals. Hem de tenir present que l’augment de les temperatures i la disminució de la precipitació regular fa que hi hagi una variabilitat important en la climatologia. Això provoca a que l’estat de moltes de les nostres forests estiguin en un estat vulnerable associat a processos de decaïment i mortalitat. Així ho podem veure actualment en diferents zones de Catalunya com al Garraf, Moianès, Osona, Anoia o Conca de Barberà [6].

Pel que fa a les dinàmiques atmosfèriques, podem veure com les situacions meteorològiques estan variant, com per exemple amb la capacitat de poder penetrar les adveccions de sud endinsant-se al centre d’Europa, o bé la disminució d’episodis de vent de nord. Així mateix, envers a l’estructura de l’atmosfera, està condicionada a la capacitat de poder emmagatzemar més energia, facilitant així la interacció de l’energia que desprenen els incendis forestals amb l’estratosfera, creant PyroCu i PyroCb en latituds que abans només s’havien produït de manera esporàdica en latituds més elevades com Rússia o Canadà, i en incendis de grans dimensions.

Per tal de poder fer front a aquests incendis de 6a Generació, la única opció que tenim és incidir en la gestió del territori, i això passa per gestionar les masses forestals, disposar d’uns boscos pasturats, i de tenir un mosaic agro-forestal; i això s’aconsegueix a través de la dinamització del món rural i sobretot, aquelles activitats econòmiques que estan associades amb la terra i que incideixen en el paisatge.

Un món rural a l’abisme:

L’activitat vinculada al sector primari pateix un continu retrocés, sent una dinàmica que ve de dècades per a diferents fenòmens i factors tant socials com econòmics. La majoria de les activitats del sector primari van associades a unes característiques pròpies que afegeixen una dificultats respecte a la resta de sectors. El sector agrícola està condicionat a un alt grau d’incertesa, sigui per a la meteorologia associada a les collites, o bé a altres factors externs que condicionen els rendiments de les diferents produccions. La ramaderia requereix un treball de tots els dies de l’any. I el sector forestal, a part de l’orografia accidentada que tenim a Catalunya, hem de tenir present la baixa productivitat de les nostres forests, així com de com hi incideix el mercat en les rendibilitats tant de llenya com de fusta.

Les dificultats de les diferents tipologies d’explotacions, així com la escassa viabilitat en el sector, podem veure en incertesa el futur no només de moltes explotacions, sinó del conjunt del sector primari com a un mode de vida. Hem detectat dos grans reptes: la incorporació al sector i el relleu generacional.

Pel que fa a les incorporacions, és prou sabut les dificultats que hi ha en l’accés a la terra com per exemple en la ramaderia extensiva, però també a la viabilitat d’una explotació primerenca, tant per a la quantitat de maquinaria que es requereix, però també del seu valor. Per altra banda, el relleu generacional de les diferents explotacions està entredit, no només en general, sinó fins i tot per a la gent del propi sector, amb la voluntat de que les noves generacions no continuïn el mateix camí.

Així mateix no només varien negativament les tendències de noves incorporacions al sector primari, sinó que hi ha una tendència també negativa pel que fa al nombre d’explotacions, i que en prop de 20 anys només en resta el seu 25%; i on la perspectiva de futur sembla indicar que si no hi ha un revulsiu, podria seguir la mateixa tònica.

Per altra banda, si ens centrem en l’estructura econòmica del sector primari, podem veure que ha variat no només en el nombre de famílies que s’hi dediquen, sinó que també la seva representació. Guanya pes la diversificació econòmica dins de la família del món rural centrada en l’activitat agrícola, on es busca que part dels ingressos procedeixin d’una activitat fora de l’explotació familiar. Principalment, és derivat de dos factors importants: la desconfiança dels ingressos per part de l’activitat agro-ramadera lligats tant a la incertesa de la producció com de l’evolució de la rendibilitat de la producció subjecta als preus de mercat; i a l’escassetat dels beneficis que hi ha en l’activitat econòmica. Per altra banda, no podem oblidar que gràcies a la mecanització, moltes de les activitats que es poden realitzar amb major facilitat.

El sector agrari també va patir una transformació, inicialment amb la industrialització passant de l’extensiu a l’intensiu. Però actualment tot i la innovació i la tecnologia, hi ha una gran part del sector primari que encara són propietaris, i per tant empresaris, però que estan al llindar de tenir explotacions viables o no.. L’opció que pot succeir és la de passar a ser arrendataris o assalariats, succeint així una transformació en el capital del sector primari i una pèrdua de la veu i la capacitat de decidir i influir en el territori.

Pel que fa a les mesures que procedeixen des de la legislació, fa que part de l’activitat que hi ha més enllà de la pròpia explotació, hi ha una important i complexa burocràcia per tal de gestionar-la degut als propis requeriments. Alhora, el fet de que hi hagi ajudes a l’activitat del sector primari, van acompanyades de major burocràcia per part de la persona titular de l’explotació. Així finalment, mesures pensades i establertes per una desconeixença de la pròpia realitat que hi ha en les diferents activitats econòmiques que es duen principalment a les zones rurals, porten a que es legisli per part d’una majoria, però allunyat d’una gran minoria amb una realitat i model de vida diferent al plantejat, reflex de la desconnexió de la zona urbana respecte a la zona rural.

La despoblació de la Catalunya interior i la pèrdua de riquesa:

Actualment, no és sinònim de viure en un municipi rural al fet de poder conèixer els seus valors. Podem destacar diferents moviments de població entre diferents zones de Catalunya de les zones urbanes a les zones rurals, i al revés, de les zones rurals a les urbanes.

El creixement de municipis d’algunes zones rurals, va associada en gran mesura a les segones residències, i anant associada en gran part a l’accessibilitat i a la oferta que hi pot haver. No obstant, una petita part de la població també ha fet un procés migratoris a les zones rurals, conegut també com a neorural, però que el pes que té en el balanç de població no és suficient a les dinàmiques generalitzades que tenen com a objectiu final les zones urbanes.

Així, el fet de perdre població, sent principalment jove, fa que el territori perdi dinamisme. En aquest sentit és perd tant el present, com la perspectiva de futur, i l’escenari que se’ns obre en moltes zones és un conjunt d’elements que ens aboquen a unes zones sense possibilitats de futur.

Alhora, les dinàmiques del territori, ens determinen la quantitat de població que hi ha i la capacitat de crear la suficient sinèrgia per a poder crear iniciatives de diferent índole, i que com a element final creen riquesa.

En aquest sentit, podem veure com les empreses es localitzen en llocs estratègics determinats segons els seus propis interessos (transports, subministres, costos, etc.), però que el fet de que
hi hagi contacte entre empreses, sent del mateix sector o bé sent complementàries, creen l’ambient idoni per a que sorgeixin noves iniciatives. El mateix succeeix en la nostra societat a escala persona, i que pel fet d’haver-hi més població no només sorgeixen més iniciatives, sinó que s’estableixen necessitats, creant així una xarxa de serveis tant públics com privats.

Però el fet de perdre població, es perden tot un conjunt de possibilitats, que el que fan és agreujar més aquesta diferència, sent així un factor clau per a la despoblació i la pèrdua d’oportunitats, tant en explotacions agro-ramaderes, en riquesa, en diversitat del paisatge, etc.